Aquells Nadals a Falset eren més especials que de costum: es commemorava la pèrdua de la jove Càndia Barceló, que desaparegué de manera misteriosa un vint-i-quatre de desembre d’ara feia deu anys. Aleshores Johnson & Johnson encara no tenien instal·lat el seu despatx de detectius a la Quartera i no van poder fer cap investigació del cas; però ara, passats els anys, l’Ajuntament (fent front comú amb la Parròquia) els encarregà un informe detallat que aclarís els fets i acabés d’una vegada amb els rumors dels infidels que havien aconseguit suplantar el mite de Santa Claus pel de Santa Càndia i eliminar de totes totes la tradició immemorial dels Reis Mags, que a Falset fins llavors sempre s’havien anomenat els Reixos. 

Als voltants de la mitjanit del dia dels fets hi hagué un gran escàndol al domicili de la jove desapareguda que tots els veïns recordaven perfectament. Al mateix moment també es fongueren totes les llumetes de Nadal que guarnien els arbres dels jardins i façanes de les cases, costum copiada dels nord-americans que havia anat arrelant entre els Falsetans i que des d’aquell dia s’oblidà definitivament. Poca estona després també hi hagué un enrenou a casa de l’Antoni Ferré, novi de la Càndia, com si fos una revenja d’aquesta per haver-la deixat sola aquella nit. De tot això els diaris locals d’aquell temps n’anaven plens; de la Càndia, però, mai més se’n sabé res.

Amb el pas del temps, les costums nadalenques a Falset, havien anat transformant-se de manera considerable. L’esdeveniment més remarcable d’aquestes festes era l’arribada de Santa Càndia la nit de Nadal que portava un regal a tothom; segons la moderna tradició, el regal que més convenia a cadascú. Això volia dir que els nens ja no feien cagar el tronc, sinó que se n’anaven aviat a dormir mentre que els seus pares per una banda i les seves mares per l’altra celebraven la nit de Nadal amb els regals que rebien de Santa Càndia, ja que aquests eren sempre en metàl·lic (per dir-ho d’alguna manera); és a dir, dones i homes insaciables i disposats a tot que l’endemà vint-i-cinc desapareixien com per art de màgia del llit on no havien dormit per a que els falsetans poguessin retrobar l’esperit entranyable d’aquestes festes amb l’ànim asserenat.

Com era d’esperar, les forces polítiques i religioses portaven des d’aquell dia una guerra sagnant contra els descreguts que havien adoptat aquesta nova tradició llibertina abandonant les sagrades escriptures i convertint la figura de la santa patrona del poble en una dona de mala vida que repartia mala vida arreu. A més, la nit de Nadal s’havia convertit en una disbauxa que tenia esfereïts els pocs creients que assistien a la missa del gall i, el terrabastall de crits i panteixos que se sentia pels voltants s’havia convertit en una atracció turística morbosa que donava molt mala fama al poble. La data del desè aniversari presagiava, a més, alguna malifeta encara més grossa. Es per això que finalment encomanaren el cas a Johnson & Johnson, amb el prec que fossin discrets i eficients.

No era pas que al J. Johnson li desagradés aquesta tradició, ans tot al contrari, però com que una feina és una feina i com a autònoms que eren no tenien cap paga doble, son germà el JF Johnson el convencé que fos com fos havien d’esbrinar la veritat i a poder ser presentar l’informe (i consegüentment cobrar) abans del dia vint-i-tres.

El cert però era que la investigació no havia donat els fruits que el seu client esperava. És a dir, que no n’havien tret l’aigua clara, i tot i que el J. Johnson estava més content que un gínjol perquè aquest any esperava una dona estil Jennifer López, el JF no sabia que inventar-se per fer content el seu client i poder cobrar la feina.

- No sé per on buscar més ja – es queixà
- Doncs els diem la veritat. Que no és bonic que la patrona del poble vetlli per la salut sexual dels seus habitants? – digué el J. Johnson
- Si, xiquet – digué el seu amic Miquel -, tens tota la raó. Més sexe i menys missa. 
- Doncs si no cobrem no podràs alimentar-te el suficient per aguantar tota la nit amb el teu regal – contestà el JF Johnson
- Osti, no fotis, que aquest any me n’he demanat una com la Janis Joplin!
- ¿Tu también? -  es queixà la Lucia sortint de cuina -. ¿Y ya lo sabe Margarita, la jueza? 
- Margarita es un amor platónico. No es lo mismo.
- Supongo que tu no... – digué la Lucia mirant el JF Johnson amb cara de ràbia.
- A mi que me registren – digué aixecant les mans enlaire.
- Muy a mi pesar aún tendre que llevarte a comer en Nochebuena con mi familia.
- Bueno, yo no tengo inconveniente, ya lo sabes.
- I tu, Joan Lluís – preguntà el J Johnson -, qui t’has demanat? 
- Saps aquella pel•lícula del James Bond que sortia la Ursula Andress amb aquell biquini blanc...?
- Ah, si, si...
- Y tu a qui et demanaries Lucia? – preguntà el Joan Lluís -. Només com a joc, eh! No vull dir...
- La Lucía no pot demanar a Santa Càndia, que no esta empadronada aquí – digué el JF Johnson
- ¿Cómo que no? – digué la Lucia enfadada
- Els funcionaris de justícia s’han d’empadronar al lloc on treballen, em sembla, no? – digué l’Àlex que acabava de sortir de la dutxa
- Ah! Pero ¿tu no estás, en nochebuena, no? – digué alleujat el JF Johnson
- Eso te salva. 
- I tu Àlex – preguntà el Miquel -, qui et demanés? l’Àngels Barceló?
- La Dale Arden
- Qui? – preguntà el Miquel
- La nòvia del Flash Gordon – contestà l’Àlex
- Osti, no hi pensava jo amb la Sigrid del Capitan Trueno, que va ser el meu amor platònic durant l’adolescència! – digué el Joan Lluís.
- Al oso Yogui os pediria yo – digué la Lucía.
- Ha, ha, ha – rigué l’Àlex.
- Esto no, Lucia. Esto es zoofilia y nosotros somos normales – digué el Miquel
- Zoofilia y homosexualidad – conclogué el Joan Lluis
Tots se’l miraren, sorpresos.
- Es el oso yogui. El oso, no la osa! 

*****

Era el dia vint-i-tres de bon matí i la cosa encara estava com estava. O sigui, igual. Del llit estant el JF Johnson parlava sol. La Lucia, al seu costat, fent el ronsa, es tapava el cap amb el coixí.

- ¿No puedes pensar en voz baja?
- Me quedan pocas horas. A las dos he quedado con el alcalde, el cura y la señora Maria,  la madre de Càndia Barceló.
 - Mucho me temo que vas a tener una Nochebuena bastante pobre.
- Si te quedas aquí...
- ¿Que pasa? ¿No has pedido ninguna tia a Santa Càndia que te consuele?
- ¿Sabes que pido cada año, yo?
La Lucia esperava alguna sortida humorística del JF i els ulls inflats de son li somreien preparant-se per esclatar en una riallada.
- Cada año pido a Lucia y cada año me llega una tia igual que Lucia; con esos ojos, ese cabello, esa piel de melocotón, incluso ese acento maño tan sugerente. Pero solo es un cuerpo, no eres tu. Y cada año la despido de nuevo sin haber podido acostarme con ella, tras darle un poco champán y turrón.

Els ulls inflats de la Lucia s’humitejaren.

- O Johnson ¿porque me haces esto? – digué mirant-se’l
- ¿Porque estás muy buena?
- ¡Anda, anda! – dissimulà la Lucia les seves llàgrimes aixecant-se del llit – Que tengo que ir a trabajar.
El Johnson es mirà el cos de la Lucia, vestint-se davant seu.
- Porque estás buenísima. 
- ¡Anda! Levanta rapidico y empieza a hacer algo si quieres cobrar la paga extra – l’apressà la Lucía.
- Y porque te quiero... – xiuxiuejà el Johnson quan la Lucía sortia de la habitació.
- Que te he oído – digué la Lucia tornant enrera i traient el cap per la porta entreoberta -. Por cierto, cuando no hay pistas lo mejor es empezar por buscar a quién beneficia.

*****

A mig matí la cosa encara estava igual. A més, l’únic que pensava era el JF Johnson; son germà estava ocupat organitzant les compres per a la nit de Nadal. 

- Johnson, em sembla que ho tenim molt malament – digué el JF
- Què vols dir? Vols dir que no ho he apuntat tot a la llista? Tenim cerveses, ginebra, llimonada,...xocolata.... – contestà el J Johnson, preocupat per si s’havia deixat alguna cosa
- Estic parlant de la feina.
- Ah, la feina! – digué el J Johnson, com si allò no anés amb ell
- Si no fem la feina no la cobrarem
- Mmmm – remugà el J Johnson repassat la llista de la compra
El JF, emprenyat, s’empensà alguna cosa per a fer-lo reaccionar.
- Doncs no sé com pagarem tota aquesta llista! – li endinyà cridant
- Osti, no fotis! que el Miquel ha encarregat un munt de xocolata a un camell nou que li hem de pagar al comptat!
- Veig que comencem a entendre’ns. Mira jo he de sortir...
- Ja n’has tret l‘entrellat?
- No. Però pel carrer potser pensaré millor. Aquí hi ha un ambient massa...festiu. Escolta: si a les dos no he arribat comença’m a entretenir-me a aquella gent.
- No pateixis – digué el J Johnson
- Amb compte! – cridà el JF aixecant-se-. Amb compte! – tornà a cridar una vegada dret-. Amb compte! – cridà sortint del pis i baixant per l’escala.
- Que pesat! – pensà el J Johnson  “Amb compte, amb compte, amb compte...! “. 

El JF continuava cridant mentalment sense arribar a creure’s que son germà l’entengués del tot. Després començà a barrejar “amb compte” y “a quien beneficia”, s’oblidà de son germà i començà a pensar en la Lucia.  Poc a poc, el seu pensament esborrà “amb compte” i es concentrà en “a quien beneficia” oblidant la Lucia i concentrant-se en Santa Càndia. Hores després continuava donant tombs a la plaça de la Quartera per davall dels porxos i preguntant-se “a qui collons beneficiava”.

*****

El rellotge del campanar tocava els quatre quarts de les dos quan a la porta d’aquell pis amb el rètol “Johnson & Johnson, detectius” picaren amb energia cinc cops i esperaren. Se sentiren després les dos campanades de les hores, tornaren a picar cinc cops i tornaren a esperar. Els següents cinc cops que es van sentir ja podrien qualificar-se com violents.

 - Que potser ho hauré de fer pregonar? – remugava l’alcalde
 - Potser ho hauria d’haver publicat al full parroquial que veníem cap aquí – remugava el capellà.
 - Ja ho vaig dir jo que aquests pelacanyes no aclaririen res – remugava la senyora Maria.

Tornaren a picar. Aquesta vegada sis cops, pausats, com a sis cops de mall. A baix a la Quartera les dones que anaven a comprar s’ensumaven la preparació d’alguna acció delictiva que calia aturar abans que es produís. S’aplegaren al mig de la plaça i cridaren un municipal que anava a entrar a l’Ajuntament. Ara se sentien cops més lleugers i ràpids. El capellà estava donant puntades de peu amb aquelles sabates fetes per a caminar damunt sòls santificats. Quan feien una pausa les puntades, tornaven a sentir-se els cops de mall. El municipal, una vegada informat per les dones, baixà corrents i entrà al portal de la casa. Es tragué la porra, que era l’única arma de què disposava, i demanà explicacions.

 - Ei! Qui hi ha per aquí?
 - Que passa? – contestà l’alcalde
 En reconèixer-lo, el guàrdia es quadrà
 - Alcalde, a les seves ordres.
 - Què collons passa? No podem trucar a la porta? – l’alcalde, vermell com un perdigot, estava perdent els estreps.
 - Si, senyor. Si, senyor. – el guàrdia comprengué que havia de resoldre la situació  de manera ràpida i discreta -. Esperi un moment.

El municipal tornà cap al carrer i des de davall del balcó dels Johnson veié que a dins es movia algú. Començà a cridar i a moure els braços per a què el veiessin. Les dones que hi havia al mig de la plaça també s’afegiren a aquella mímica estrambòtica i a aquell xivarri. Dels balcons propers, poc a poc, començaren a treure el cap els veïns encuriosits. El clients de les botigues, en sortir, s’afegien al grup de dones i els botiguers, plantats davant el seu aparador, intentaven esbrinar que passava. El brogit de la plaça atreia a la gent dels carrers del voltant i així, al cap d’uns minuts, ja era plena de gom a gom. El Johnson, rera el balcó, feia com si no sentís res.

- Ja t’ho he dit jo, que trucaven – digué l’Àlex rera seu
- Trucaven no. Volien enfonsar la porta – digué el Miquel
- Són l’oposició de Santa Càndia a qui hem de defensar com a màrtirs – digué el Joan Lluís aixecant el braç com si portés una espasa.

 A l’escala, l’alcalde, el capellà i la senyora Maria, que sentien el soroll de la plaça amplificat per la caixa d’escala, s’havien quedat muts

 - La mare que el va parir! Ràpid i discret! – remugava l’alcalde
 - Si sabessin les beates que he demanat un informe a uns detectius! – remugava el capellà
 - Jo ja ho vaig dir – repetia la senyora Maria -. Aquests pelacanyes no aclariran res.

Finalment, per tal d’evitar altercats greus, el J Johnson decidí obrir el balcó i sortir. La plaça esclatà en crits i visques com si acabés de matar el brau amb l’espasa o com si hagués guanyat l’últim gladiador en un circ romà. El J Johnson saludà amb les mans enlaire fins que la cridòria anà disminuint. Llavors el municipal s’apropà més al balcó, saludà, demanà disculpes per les molèsties i li digué que estaven trucant a la porta

 - Ah! Doncs no sentia res, no. Val. Mercès, eh! Ara obro. Apa, adéu.
 Tornà a entrar cap dins i, ràpidament, a cops de xiulet, el municipal anà buidant la plaça. 
 - Ja era hora! – cridaren l’alcalde, el capellà i la senyora Maria quan els obriren la porta -. Suposo que té l’informe preparat.  - Mirin, s’han retardat tant que una mica més i els hi faig per escrit i tot. Seguin i els explicaré...