(part 2)-El misteri de Santa Càndia

L’estrèpit fou esgarrifós i l’enrenou subsegüent encara fou pitjor. Se sentien caure trossos de teules i un núvol de pols barrejat amb estalzí sortia del foc a terra escampant-se per la sala d’estar on la Càndia era asseguda al sofà, amb una copa de cava a la mà. 

- Ho, ho, ho! – cridà un home gros enmig d’aquell núvol espès.
La Càndia, erta com un rave, ni tan sols gosà preocupar-se per tot aquell desgavell en veure com anava vestit aquell home que havia baixat per la xemeneia. Sorpresa, se n’adonà que no s’atrevia a preguntar-li si era realment el Papa Noel.
 - Efectivament! Ho, ho, ho! He vingut a portar-te el regal de Nadal – va dir aquell home.
- No hi crec en el Papa Noel, jo. I avui menys. L’únic que vull és emborratxar-me i oblidar el tanoca de l’Antoni.
- Ja ho sé, ja ho sé. Avui havies de sopar amb ell a casa dels seus pares. I us heu emprenyat.
- Com ho sap vostè això?
- Coi! Sóc el Papa Noel, ja t’ho he dit. I sé el que necessites.
- Que ho porta dins aquest sac, potser?
- Doncs no

El Papa Noel deixà el sac a terra i es tragué el barret, després es descordà el cinturó, es descalçà les botes, es desbotonà la jaqueta vermella...
La Càndia, esbalaïda, observava  aquell home de barba blanca amb una panxa com d’aquí allà.

- Em porteu un regal o feu un striptease? - 
EL Papa Noel, sense contestar, s’abaixà finalment els pantalons vermells.
- Òstia! – cridà la Càndia, vessant la copa, bocabadada davant la tarja de presentació d’aquell home.
- El regal sóc jo - digué el papa Noel -. Em sembla que et convé una bona rebolcada.
- Collons! Ai, vull dir...
- No t’amoïnis. Es normal que t’impressioni
- Es molt cregut vostè. I molt lliberal.
- Pensa que soc escandinau, jo. Allí som molt oberts. No com els Reis d’Orient aquells, que son uns puritans. I quan a això – digué mirant-se aquell penis descomunal -, pensa que sóc un ser sobrenatural.
- Deu ser això. Tot i que jo en diria superdotat.
- La meva tasca és donar a cadascú el que necessita. I tu ho estàs demanant a crits, una cosa com aquesta.
- Que vol dir? Que vaig mal follada?
- Jo no ho hagués dit millor. No tens una mica de música, per a fer-ho més romàntic?
- No es pensarà pas que me n’aniré al llit amb vostè, que deu pesar cent vint quilos?
- Cent trenta. Però no pateixis, sóc capaç d’aguantar-te a pols amb el meu membre.

La Càndia no ho dubtà, però li entraven esgarrifances només de pensar com entraria allò tan gros dins seu.

- Escolti, vol dir que no té molta feina vostè avui i l’està deixant per fer. Perquè només té una nit...
- Precisament! Mira, si enllestim ràpid et portaré a donar un tomb amb el meu trineu.

La Càndia es posà una copa de cava, se la begué d’un glop i se’n serví una altra.

- Suposo que vostè no es vol emborratxar- digué oferint-li l’ampolla
- A mi no m’afecta l’alcohol. Ja t’he dit que sóc sobrenatural.
- Ja, ja. Doncs esperi, perquè jo si no vaig una mica beguda no crec que em pugui obrir de cames davant el Pare Noel. Tot i que suposo que em dirà que no puc resistir-me als desitjos d’un ser superdotat. Sobrenatural, vull dir. Però comprengui que m’hi he d’anar fent a poc a poc.
- Fes, fes. Per l’erecció no pateixis que no defallirà.
- Ja. M’ho suposo.
La Càndia s’acabà la copa i continuà bevent de l’ampolla.
- Miri. Si cal música vostè mateix. Allà hi ha el tocadiscs. Ara, si vol que sigui romàntic del tot m’hauria de despullar vostè.
- I tant!

El jersei de la Càndia es començà a desbotonar sol des de dalt fins baix. Esgarrifada en veure-ho s’aixecà del sofà i, dreta, s’acaba la resta de l’ampolla. A aquelles alçades els pantalons li havien relliscat cames avall, el jersei jeia al sofà i començaven a desfer-se els gafets dels sostenidors.

La Càndia es mirà el Papa Noel. El seu penis encara estava més gros que abans i arribà al súmmum quan es queda amb els pits enlaire, els mugrons erts com a olives negres i les calces als turmells.

De com es trobà estirada a l’estora, suant i esbufegant com si hagués corregut una marató, amb aquella trompa sobrenatural dins seu, no se m’hagués pogut recordar mai més si no hagués estat pels diaris locals que van estar parlant molt dies dels crits esgarrifosos que se sentiren en aquella casa el dia de la seva desaparició. Del que sí que se’n recordava i se’n recordaria sempre era de la sensació d’alliberament que sentí quan obrí els ulls i, mig desmaiada després de l’orgasme salvatge que havia experimentat, notava com la barba del Papa Noel li feia pessigolles i la panxa, toveta com cotó fluix, se li esclafava damunt la seva amb una tendresa que no havia experimentat mai. L’encís es trencà de manera sobtada quan el Papa Noel parlà.

- Ja t’he dit que sóc un ser sobrenatural i el cert és que gaudeixo d’una longevitat impensable per als humans, però no soc pas immortal. De fet l’única manera que tinc de perpetuar-me és tenint fills de la mateixa manera que vosaltres i amb la mateixa tècnica. I per això m’és permès d’escollir una esposa cada cent anys i tenir un fill amb ella.
- Si tots els coits han de ser com aquest no cal que en parlem més – digué la Càndia
- Bé, jo trobo que no ho fas malament. I pensa que puc escollir entre milions de dones en aquest món! 
- No em dirà que sóc la millor...
- No. És cert. N’hi ha de més exòtiques, més sotmeses, més flexibles, més atrevides, més afamades...Però ara justament és el moment. 
- Doncs, no el penso desaprofitar
- Au! Puja al trineu, que acabem la feina i continuem amb això que hem deixat a mitges.
- I tant! Però, no té un uniforme per a mi? Fa més aviat fresca, sap?
La Càndia quedà automàticament vestida com un autèntic Papa Noel.
- No inclou la roba interior això? – preguntà tocant-se els pits 
- No fa cap falta.
- Abans de fer la feina em fareu un favor, no? - preguntà
- No serà el que em penso?
- Un regal per a l’Antoni
- Una nina inflable?
- Un transvestit. Que sigui ben escandalós, agressiu i... que arribi fins al final. 
- Li vols molt mal, no?
- S’ho mereix
- Bé. El que diguis. Pensa que a partir d’ara tens una sèrie de poders que has de saber administrar. Si pot ser has de fer el bé.
- Jo sempre faig el bé. A la humanitat en general. No als tanoques com l’Antoni en particular.
- Com vulguis. Mira, allí baix hi ha casa seva. Desitja-ho i es complirà.
Segons després un regal enverinat relliscava per la xemeneia de casa de l’Antoni avall i l’escàndol que començava a organitzar-se era dels que sortien als diaris uns quants dies. Però la Càndia ja no era d’aquest món i tant li feia: tenia en una mà el penis del Papa Noel i en l’altra la seva panxa enorme i toveta com cotó fluix; anava calenta, els pantalons del seu uniforme s’estaven mullant i tant li feia tot.
- No té comandament automàtic aquest trineu?
- Tinc els meus rens que saben on he d’anar i per on.
- Doncs endolla’ls i fes-me el Fill Noel que ja fa massa estona que espero. 
- Em sembla que aquest segle he triat bé.
- Ho dubtava?

Nou mesos després nasqué la filla d’aquella unió entre deus i homes que fou anomenada Santa Càndia. La Càndia morí, perquè el Papa Noel no ho havia dit però  cap mortal pot suportar parir el fill d’un deu. 

Santa Càndia, la nineta dels ulls del Papa Noel, que només tenia fills ( i grossos i de barba blanca) feia el que volia d’ell. Poc a poc anà canviant l’uniforme clàssic vermell que un bon dia inventà la Coca-Cola. Primer hi afegí un escut de Falset al braç, després anà mudant el vermell cap al morat i canvià el barret per una barretina lila. I quan el Papa Noel ja era una mica gran per anar a repartir ell mateix - una mica gran per a la seva naturalesa, és clar; posem que ja devia comptar vuit-cents o nou-cents anys - , Sànta Càndia es feu càrrec en exclusiva del repartiment al poble de Falset. Llavors fou quan decidí que falsetans i falsetanes bé es mereixien fer realitat les seves fantasies sexuals i, com a patrona del poble, ella seria l’encarregada de fer-los arribar aquest meravellós regal la nit de Nadal. A aquest efecte, adoptà finalment l’uniforme actual amb què es vesteix en totes les representacions plàstiques que se’n fan: calces, sostenidors i barretina, tot ben ajustat, de color lila.

Des de llavors, la nit de Nadal és la nit de Santa Càndia;  i ningú es recorda del Papa Noel i molt menys dels Reixos, salvat de l’Antoni i tots els seus descendents, a qui per respectar l’últim desig de sa mare, Santa Càndia fa arribar cada any un transvestit de regal.

*****

 - M’està dient que això és el que han esbrinat? – cridava l’alcalde totalment enrabiat i altra vegada vermell com un perdigot.
- No hi ha remei. Aquest poble està condemnat a la perdició eterna – deia el capellà mirant al cel.
- O sigui que Santa Càndia és la meva neta, doncs? – preguntava la senyora Maria.
- M’està dient que vol cobrar per aquesta enganyifa d’informe? – l’alcalde continuava cridant -. Això és el que tothom sap! Nosaltres volíem la veritat certa! 
- La veritat sempre molesta – cridà el JF Johnson entrant per la porta.
- L’altre! – digué el capellà
- Però he d’explicar-los la veritat tal com és – ratificà el Johnson
- Com vol dir? I el que ens ha explicat son germà doncs...? – digué la senyora Maria.
- Què els has explicat Johnson? – preguntà el JF
- Doncs, eh,... – dissimulava el J Johnson
El JF es posà les mans al cap.
L’alcalde aprofità per a continuar carregant.
- No només no cobraran. A més, pagaran per la poca vergonya que tenen.
- I aniran a l’infern. Fixe  – deia el capellà.
- A vejam. Assosseguem-nos. Ja he dit que la veritat molesta, però sempre es cobra.
- Però que s’ha cregut? – cridà l’alcalde, que havia passat del vermell al lila.
- Miri això!  - digué el JF Johnson posant uns papers damunt la taula.
- Què és això? – preguntaren l’alcalde i el capellà.
- Jo no n’entenc, de papers – digué la senyora Maria
- Això és una petició signada pel gremi de comerciants i dirigida a  l’Ajuntament. No volen que se suprimeixi aquesta festa. 
- I a mi què? Sóc l’alcalde i faré el que voldré 
- Ha pensat en la quantitat de vots que sumen? Les Llars d’Infants tenen ple la nit de Nadal; les llenceries fan l’Agost; les perruqueries i les esteticistes també; les  farmàcies venen molts remeis per a forçar la màquina (la gent gran també en té dret); els cellers venen més que per Nadal i Cap d’Any junts. 
- Però això és una blasfèmia! Com podem permetre una cosa així? – ara era el capellà que s’estava posant vermell.
- Miri, aquesta mateixa gent ha sumat els donatius que fa anualment a la parròquia per a què vostè sàpiga de què estem parlant exactament. Vol veure la xifra?
- Eh! Si..., no.... Bé, és igual. Ho hauria de consultar amb l’arquebisbe tot això. Jo no tinc autoritat...
Mentre l’alcalde i el capellà recuperaven els colors habituals, la senyora Maria encetà a plorar.
- La meva filla! La meva filla, morta!
- Però té una neta. – digué el JF Johnson
- I està com un tren! – digué el J Johnson per a donar-li més valor.
El JF se’l mirà. El J es limità a encongir-se d’espatlles.
- A més, crec – digué el JF – que aquest mateix gremi estaria disposat a costejar la construcció d’una estàtua de Santa Càndia per a col•locar en alguna plaça. Sempre i quan l’Ajuntament no en tingui inconvenient, és clar
- No, no. I ara! -  digué l’alcalde
- I fins i tot – continuà el JF -, podrien costejar també una imatge per a col•locar a l’església. 
- Veigues que no pogués ser un nou pas de setmana santa. – digué el J Johnson.
- Ai! Si, si – digué la senyora Maria tota il·lusionada.

*****

Eren les nou del vespre del dia vint-i-quatre. Com que el dia abans havien cobrat la feina feta, la llista ja de per si llarga que havia fet el J Johnson s’havia allargat una mica més. El pis dels Johnson estava ple de provisions sòlides, liquides i gasoses per a poder resistir tota la nit i fer front a qualsevol eventualitat. Seguts entorn l’estufa de llenya (no tenien llar de foc), el J Johnson, el Miquel, l’Àlex i el Joan Lluís esperaven, excitats, l’arribada de Santa Càndia.
El JF Johnson, en canvi, estava més aviat nostàlgic; portava tota la tarda vora el telèfon intentant parlar amb la Lucia, però les línies estaven col•lapsades. Finalment, respongueren. 

- Si. Dígame.
- ¿Lucia?
- ¿Johnson?
- Feliz Navidad.
- Tu si que tienes una Feliz Navidad. Seguro que ya estais en plena orgía. Yo sólo tengo cena familiar.
- No estoy para estas fiestas yo, Lucía.
- ¿No has resuelto el caso.?
- Si, ya está. Tenias razón, com siempre. Habia que buscar a quien beneficiaba.
- ¿Entonces? ¿Como estas tan pochico?
- Quiero verte.
- No puedo saltarme la cena. Ya lo sabes.
- Pues vengo.
- No puedo invitarte a cenar. Lo siento.
- Nos vemos después.
- ¡Ah! Bueno. Vale. Te espero...¿en la puerta del Pilar?
- En unas dos horas y media llego.
- Allí estaré.